Un conjunt de reflexions d'un jove inexpert en la vida madura, en ple estat de desamor innocent i perdut en un mar de preguntes sense resposta.
Dibuix fet per Guillem Vila Ribas
07/10/20
Ara, en aquest mateix instant, he deixat de pensar en tu. En tots els riures ara buits, en els petons passionals però fugaços en el temps que no em vaig deixar explorar. Cada pam de la teva tènue i blanca pell que contrastava amb la flama ardent del teu interior. Em vas obrir les portes del teu univers i jo només vaig saber jutjar-lo. Perquè vaig decidir fer aquell pas? Era el més convenient? Què hauria passat si...?
Preguntes sense resposta d'un jove enamorat sense experiència que no sap que és l'amor i totes les complicacions que comporta.
Va ser ahir quan vaig passar a la bora de ca teva, pel banc on ens havíem passat parlant durant mil·lennis si el curs del temps el pogués decidir jo. També vaig recórrer aquells camins i carrers en els quals, tímids nosaltres, ens buscàvem la mirada. Pel portal on ens vam acomiadar el primer cop i on ens vam unir complementant-ho amb un per sempre caducat. Fou una acció innocent el fet d'anar-hi, gairebé una imposició. Malgrat això, no t'hi vaig veure.
Hi he pensat molt en com va acabar tot, en què passaria si en comptes d'amb ell ara fossis amb mi. Potser no em trobaria tant sol. Ho vaig deixar tot per una que no ser que vol, si em vol, saben que tu encara m'estimaves.
Sóc cruel i deshonest. Cruel amb tu, una mica venjatiu afegiria al cap i a la fi. No en mala fe, crec jo, sinó com a impuls primari d'escoltar-me a mi mateix. Sense lògica de per mig. La por m'ha condemnat. Deshonest amb mi mateix. La meva estima queda determinada per si algú m'estima. Temps enrere no era així, però ara que he tingut l'amor als llavis, tal com si fos la més apreciada droga, no puc viure sense ella. L'amor és una força que no controlo ni entenc, una força destructora de món que tant pot fer aflorar mil i una papallones del teu ventre i fer-te créixer com a persona, com pot deixar sortir la bèstia que tots tenim amagada i pressa en una de les cel·les més profundes del nostre ser.
Ara ja no penso en tu, perquè no és el moment ni tampoc és legítim pensar en tu. Ara he d'obrir horitzons, deixar-me portar i no consumir-me en aquesta presó on jo mateix m'he encadenat. On vaig amagar-hi la clau? Iniciaré una odissea si cal per trobar-la. Una clau que obri tots els panys, que trenqui les cadenes i que em doni accés a una nova vida on el passat i el futur no existeixin. On la vida i la mort no existeixi. On només hi hagi l'"ARA" i no hagi de viure preocupat en com les meves decisions determinaran el meu futur, menys en la vida sentimental i amorosa. Gaudir dels moments en l'instant precís en els quals els visc.
Sense aquesta clau, estic condemnat a transitar per la vida en aparença fantasmal, recorrent els moments de la meva vida en tercera persona i recordant uns records que no recordes si van passar realment o són projeccions del que realment vols recordar. Condemnat a observar el transcurs del temps com si de públic passiu es tractés. Encara hi visc en aquesta situació, però ha haver una forma d'escapar-hi.
Viure la vida sense que la lògica aclaparadora del temps volàtil, sense la pressió d'un passat totalitzador que té pressa per acabar i un futur cleptòman que només pensa a robar-me moments de vida impacientment. Quin és l'origen de la dicotomia que ha imperat al llarg de la història "passat - futur" "néixer-morir"? Quin sentit té que naixem si ja finalment la mort ens espera la cantonada? Quina finalitat tenim? Perquè enamorar-se si morim d'igual forma com la que naixem, SOLS?
Dins aquesta perspectiva és l’amor un instint de resistència que té el nostre cos per repudiar la “solitud eterna” que representa la mort i que va representar el naixement. És interessant veure la vida com un transcurs etern de contradiccions.
Tots romanem en l’univers solitari fins que una guspira ens desperta i ens regala la vida. Néixer és per tant un regal que se’ns dona i per tant, l’hem d'aprofitar. És aquesta la resistència que l’amor crea. És ella, conjuntament amb la passió i el desig, la que ens dóna l’oportunitat de viure, viure en companyia fins que arribi el final d’aquest trajecte que tornarem en aquest univers solitari des d’on en algun moment i gràcies altre cop a l’amor podrem tornar a començar.
És, en afecte, una necessitat imperiosa aprofitar el regal del temps. Compartir-lo amb les persones que estimes, ja tindrem temps d’estar sols.
PASSAT ---> PRESENT <--- FUTUR
El passat avança i el futur pressiona impacientment. Gaudim del temps que tenim. És per això que serveix l'amor. No hi he de desistir. Ben mirat, més que una droga ha de ser un bé preuat que ens permet aprofitar i no negar-nos a viure, en tant que viure és estar en companyia.
I aquí acabo les reflexions d'un jove descobrint-se a si mateix,
inexpert, madurant a marxes forçades.
Comments